Durant la setmana del 17 d'octubre els professors Javier Traba i Tomàs Genís ens van presentar als alumnes de 3r ESO D una iniciativa que consistia en un seguit d'accions solidàries per col·laborar amb la Fundació Contigo, que ajuda les dones afectades amb càncer de mama. Aquesta iniciativa es va dur a terme ja que el 19 d'octubre és el Dia Internacional del càncer de mama.
Vam investigar sobre aquesta malaltia i vam decidir fer pancartes informatives i llaços de color rosa, el color solidari amb el càncer de mama, recollir diners per a la Fundació. La idea era que els alumnes, professors i personal paguessin com a mínim 1 Euro per aconseguir el llaç, encara que podien fer aportacions amb altres quantitats. També vam preparar presentacions per donar a conèixer la malaltia i el seu tractament. Vam informar a les diferents classes d'aquesta iniciativa solidària i vam demanar la col·laboració de tots i totes.
Després de l'activitat dels llaços, se'ns va proposar fer un debat amb tots els alumnes de 3r per parlar de l'impacte d'aquesta malaltia i conèixer més sobre la Fundació Contigo, que des de fa 20 anys ajuda a la investigació per trobar nous fàrmacs contra el càncer de mama.
El dia 21 d'octubre va tenir lloc una trobada de tots els alumnes de 3r d'ESO on els alumnes del Taller de Periodisme, Lucía Garcés i David Vargas, van entrevistar tres dones que pateixen càncer de mama: la Carolina Mateo, la Montse Almirall (de la Fundació Contigo) i la Mireia Parra, professora d'Humanitats i d'Emprenedoria del SEK.
També vam pensar que per les donacions podem fer uns llaços a canvi, de color rosa (el color que representa aquesta malaltia) i donar-ho a canvi de cada donació. En vam fer gairebé mil.
Com a batxillerat tenen molta feina i molts exàmens, vam fer uns pòsters per no haver d'anar a fer les presentacions i molestar-los mentre estudien.
El divendres 21 d'octubre va tenir lloc una entrevista feta pels alumnes de periodisme a tres dones que pateixen càncer de mama; la Carolina Mateo, la Montse Almirall (la cap de la fundació Contigo ) i la Mireia parra (professora de socials i emprenedoria al Sek Catalunya). Totes tres estan lluitant contra la malaltia i estan en diversos estadis: la Carolina és la que fa més temps que conviu amb la malaltia, 12 anys; la Montse fa 4 anys i a la Mireia fa 1 any que li van diagnosticar.
La Montse, la Carolina i la Mireia van compartir amb nosaltres les seves experiències i ens van contestar amablement les preguntes que havíem preparat.
En relació a com els van detectar la malaltia, la Mireia Parra ho va notar quan veia una sèrie que tracta sobre nens de la nostra edat i en un dels capítols una noia es tocava una part del pit. Ella per curiositat, també es va tocar aquesta zona del pit i just així se'l va detectar. La Mireia havia tingut un avortament feia poc i els metges van pensar que seria alguna cosa normal, com un canvi hormonal. Però no va ser així, sinó que era un càncer i aquell avortament va ser com l'avís sobre el que li podia passar.
El cas de la Carolina Mateo va ser dramàtic, va passar fa 12 anys. Tenia un fill de 2 anys i estava embarassada una mica més dramàtic, va passar fa dotze anys. Ella tenia un fill de dos anys i estava embarassada del segon. Estava a la dutxa i es va notar un bony al pit, però va pensar que seria algun fet normal durant l'embaràs. Quan ho va comentar amb el ginecòleg, i després de fer-li revisions, van arribar a la conclusió que estava malalta. Just l'endemà li van fer una cesària per treure el bebè ràpid i començar el tractament. Li van fer moltes proves i tots van ser molt doloroses, i ella es va sentir molt sola. Va ser molt dur haver de comunicar-ho a tots els seus familiars perquè ella va haver de deixar els seus dos nens petits a causa de la malaltia. El seu fill ho va viure des de ben petit i va haver de normalitzar la malaltia de la seva mare.
A la Montse Almirall el càncer al Nadal, estava jugant amb la seva filla i la seva filla li va donar un cop al pit i per aquest cop que la seva filla li va donar li va detectar aquest càncer. A ella no només li van detectar el càncer, també li van detectar metàstasis als ossos que és bàsicament que el càncer passa als ossos. Ella va intentar viure aquest procñes amb naturalitat amb la seva família amb la intenció que tots fessin pinya.
Quan vam preguntar-los sobre els sentiments que van experimentar quan els van comunicar la malaltia. Carolina Mateo va anar a fer testament quan li van comunicar que tenia aquesta malaltia, perquè li van dir que tindria pocs mesos de vida. Es va espantar molt perquè les seves filles ho van viure en primera persona i a la família li va costar molt assimilar-lo.
Montse Almirall no s'ho creia, va obrir el sobre del diagnòstic després de sortir de la consulta amb el seu marit. Quan va veure que li havia diagnosticat càncer de mama amb metàstasis als ossos va pensar que seria un error i que s'havia equivocat de pacient. A causa d'això va trucar a l'hospital, va preguntar si era un error i els de l'hospital li van dir que no, que era real i que ella tenia aquesta malaltia.
Sobre com ho van comunicar als familiars i amics, la Carolina Mateo ens explica que la primera persona que ho va saber va ser el seu cap, perquè quan li van diagnosticar el càncer ella estava treballant i va ser la primera persona que ho va saber. Però li va ser molt difícil explicar-ho a la família directa. Les últimes persones en a qui ho va comunicar van ser els seus familiars propers, com els seus pares, que ho van saber perquè el seu metge personal li va explicar que ho havia de dir als pares perquè en qualsevol moment la malaltia podia empitjorar i els seus pares ho havien de saber.
En relació als efectes secundaris de la malaltia, la Mireia Parra ha tingut molts efectes secundaris, el primer i més evident és el cabell. Es va assabentar que existeix un aparell que és com un cas de la NASA que està congelat i que te'l poses durant la químio. Gràcies a aquest casc es pot conservar part del cabell.
Totes tres estan d'acord en el fet que els efectes secundaris principals són molt cansament, dolor d'ossos, pèrdua de pes, la pell molt seca i les ungles es tornen de color lila. Depenent del tractament, hi ha formigueig a les mans i dels peus, tot i que hi ha altres efectes secundaris.
Tots volíem saber en quin moment de la malaltia es troben. La Montse Almirall ens va explicar que està cronificada, és a dir que està en un tractament que de moment funciona, però que en qualsevol moment pot deixar de funcionar, i hauria d'intentar un altre tractament. Això succeeix ja que les cèl·lules del seu cos aprenen a evitar el tractament i quan això passa es canvia a un altre tractament.
Carolina Mateo, va tenir metàstasis i ha tingut diverses recaigudes, que vol dir que el tractament deixa de funcionar diversos cops.
Volíem saber si, tot i haver de lluitar contra una malaltia com aquesta, també han tingut alguna experiència positiva. La Mireia comenta que ha trobat moltes coses positives, perquè et canvia com a persona, aprens a saber què i qui vols al teu costat. En el seu cas, ha passat a ser una persona a qui li agrada molt fer coses en comptes d'estar sense fer res.
La Montse Almirall ens explica que d'una cosa tan dolenta ha tret moltes de bones, perquè ha pogut organitzar una fundació, amb gent fantàstica i que fan coses que al final repercuteixen positivament a les persones i ajuden a superar-les.
Carolina Mateo es dedica a ajudar a pacients que han estat diagnosticats i el que fan és acompanyar la gent en el seu procés contra el càncer. Sempre diu a aquestes noies que han de canviar molt i aprendre el que realment importa, a valorar i estimar la gent que els dona fan costat. Però, sobretot, han d'aprendre el que no volen a la seva vida.
Per a tots els alumnes de 3r d'ESO aquest projecte ha estat molt positiu, perquè ens ha ajudat a ser més solidaris i empàtics. Però el que valorem realment és la xerrada amb la Mireia, la Montse i la Carolina, ja que han volgut compartir amb nosaltres experiències que són molt personals i no és una cosa fàcil. Considerem que el que ens han ensenyat, a lluitar, a ser positius i a tenir resiliència, a estimar i valorar les persones que ens envolten, ha estat un regal.
